Un viatje inoblidable

Ara farà tres anys, vaig viure tres mesos en un país, en aquell moment no tenia cap blog i només em vaig dedicar a viure intensament l’experiència. Una de les més meravelloses de la meva vida. Havia d'escriure sobre aquest, perquè tinc un record increïble, difícil de explicar, però tot i això, intentaré fer un resum del que vaig viure i la visió que jo me’n vaig emportar.

Bé, el país en qüestió és Turquia.

El fet és que vaig anar a espetegar allà de casualitat i per obra del destí, em van parlar de l'ERASMUS i jo, que no m’havia plantejat marxar, em va picar el cuquet i vaig decidir anar a la reunió, amb la idea de anar a Bèlgica, i sortint d’allà, el meu destí era Izmir.

Les alarmes del meu entorn és van disparar en anunciar la noticia, però jo vaig començar a investigar sobre la ciutat i el país, i de seguida em vaig adonar que seria perfecte.

Potser molts coneixeu Estambul, antiga Constantinopla, que queda al nord del país, punt on es divideix Asia de Europa, destí turístic en augment. Bé, jo també vaig fer-hi una visita, però això ho explicaré més tard.

La meva ciutat era Izmir, com podeu veure es troba a la zona del Egeu, ciutat també costera i molt diferent.

No vaig marxar sola, fet que no em vull deixar de dir perquè va ser la essència del viatge, la Itzi em va acompanyar en tot moment. Aquí en aquesta foto ens podeu veure encara a l’avió, encara estàvem una mica desorientades.

 

La veritat és que des d’un primer moment, les sensacions van ser molt bones, era una ciutat bastant nova, amb elements històrics, però amb una part molt moderna i agradable com era tot el passeig marítim. Aquella ciutat era viva, amb gent moderna però alhora encara hi quedava l’essència d’orient, una màgia increïble en el seu ambient.

La casa on vivíem no era luxosa ni molt menys, la compartíem amb altres noies, turques, que estaven estudiant a la universitat. Ens va costar, en un primer moment, assimilar que aquella era la nostra residència, però en pocs dies ens varem fer la casa nostra. A més, la cuinera era una dona estranya i amb caràcter, però ens feia un menjar boníssim, plats típics i diferents, però que no deixaves engruna al plat.

Com ja us he explicat anteriorment, Izmir té un llarg passeig Marítim ja que la ciutat va rodejant tota la costa. És una ciutat immensa i segurament no la vàrem veure tota. Konak és el centre, allà es troba la part més autèntica, un mercat llarguíssim, amb tota mena d’articles, roba, collarets, maquillatge, de tot, i a molt bon preu. Alsanjak és una altra part, més moderna, on trobem altres botigues més actuals, bars, cafeteries, hi ha sempre una vida i una marxa espectacular i nosaltres de seguida ho vam descobrir.

La vida Erasmus no és a tot arreu igual, però he de dir que a Alsanjak ens trobàvem amb  gent d’Alemanya, Bèlgica, Eslovacs etc, allà teníem un carrer ple pubs, bars i el que volguessim, i l’ambient estava assegurat. Un detall curiós i és que tenen una cervesa pròpia, la “Efes” en honor a la antiga ciutat de Efes, la qual també vàrem visitar en una excursió.

 

 El nostre dia a dia a Izmir passava amb normalitat, la Itzi i jo fèiem pràctiques d’infermeria a l’hospital universitari de la ciutat i ens va sorprendre la eficàcia del personal  i tot ser un país menys desenvolupat, les instal·lacions i els equips eren prou moderns.

Amb els pacients era difícil comunicar-nos, i en aquells moments, vam entendre la importància que té un somriure, i com l’expressió corporal pot arribar a transmetre a una altra persona.

Tot i això, vam aprendre una miqueta de turc, gràcies a unes classes, a les quals sols vam assistir un mes i també gràcies a les converses amb gent del país.

Els habitants d’Izmir, són generosos, amables, oberts, són gent mediterrània ja que moltes famílies tenen descendència grega.

Les noies de la ciutat són guapíssimes, han descobert la moda i s’arreglen amb molta elegància. En canvi, els nois són una mica a la italiana, entremaliats i seductors amb les noies.

El clima era molt canviant, però el bon temps ens va durar fins ben bé novembre, i vàrem aprofitar el clima suau per a fer alguna escapadeta a la costa.

El més emocionant d’aquella estada també va ser conèixer gent dia rere dia, de diferents països, i amb mentalitats diferents. Ens apuntàvem a totes les activitats que proposaven, així doncs una de elles va ser l’excursió a Bodrum, entre Izmir i Antalya.

Entre tots vàrem llogar cotxes, i casi al mes de desembre, ens trobàrem, poc després, en una ciutat amb un ambient jove, gent a les terrasses, música en directe i banyant-nos en unes platges meravelloses.

Aquí teniu la prova del delicte.

Una altra zona molt bonica que vàrem visitar és la Capadòcia, és un lloc també conegut, que queda a la zona del centre de Turquia, a la regió d’anatòlia central.

Suposo, que hi havia avions per a fer el trajecte, ja que eren molts quilomètres, però nosaltres vem agafar un bus de més de deu hores de viatge. En aquell moment, ens era tot igual, volíem visitar aquell lloc i així ho vem fer.

Vam marxar amb una amiga, la Claudia, de Eslovaquia.

El tret característic de la zona són les seves muntanyes que formen figures diferents, semblants a unes xemeneies i que han estat formades a través dels anys, a causa de l’erosió de les roques.

Les seves poblacions varen aprofitar aquesta geografia per a construir-hi cases, refugis i també ciutats subterrànies que actualment es poden visitar.

Hi ha molta història referent a aquest racó de món, però això deixaré que us ho mireu a les guies i jo seguiré amb lo meu.

Nosaltres ens vam assentar a Goreme, en un hotel en el qual les seves habitacions estaven dins de la roca. Era confortable i molt acollidor, i ens servien el típic esmorzar turc: Cogombre, tomàquet, olives, formatge blanc, melmelades i pa acompanyat del seu Çai (te turc).

És interessar visitar aquella zona ja que veus la Turquia interior, l’ambient rural, les dones vestides més tradicionalment, i en la mateixa ciutat, pots trobar restaurants molt acollidors, amb les típiques pipes per fumar i plats típics per degustar. També hi ha la possibilitat de fer un viatge en globus, i així veure la vista a vista d’ocell tot el esplèndid paisatge.

En aquella excursió, també vam conèixer un noi que es deia Pablo i era de Granada, estava viatjant sol per tots aquells països d’orient, vam sopar amb ell un dia i ens va explicar la seva experiència.

Varem realitzar varies visites, la ciutat subterrània, unes valls precioses, una fàbrica de ceràmica i en aquestes vam tenir la possibilitat de conèixer gent d’arreu del món.

Com a detall anecdòtic, el dia que marxàvem, vam topar amb el rodatge d’una sèrie o pel·lícula turca, realment eren escenes de serial de mitja tarda.

Bé, cap al final d’aquells tres mesos, vam decidir que era hora de visitar Estambul i ja que uns nois Asturians ens van dir que s’organitzava aquell viatge, vam aprofitar l’ocasió.

Va ser un trajecte llarguíssim en autobús, va ser dur, vàrem passar calor i malgrat ser de nit no vam dormir gaire. El més curiós i divertit va ser que quasi arribant a Estambul s’ha de passar d’una banda a altra de mar en un transbordador, o ferry com ni vulgueu dir, en el mapa es s'aprecia bastant bé.  

Al cap d’unes hores, arribàvem a Estambul a través del pont de Bòsfor que uneix Asia i Europa. Un cop a la ciutat ens vam instal·lar en un alberg molt econòmic però que era prou còmode i original, prop de la plaça Taksim.

La sensació que em va donar Estambul a primer moment va ser de ciutat molt europea, és a dir, podria haver sigut qualsevol ciutat com París, Barcelona etc. Tot i això si que s’hi  troba la barreja entre orient i occident.

Un dels primers monuments que vàrem veure va ser la torre Gálata, cal anar-hi per a gaudir de les meravelloses vistes de la ciutat i del Bòsfor.

Tot el Bòsfor està rodejat de majestuoses cases, xalets i edificis institucionals, el nostre grup vam tenir el privilegi de fer un viatge a través d’aquelles aigües.

Visita obligada és el Palau Topkapi, centre administratiu del imperi otomà del 1465 a 1853. Està situat entre la banya d’or i el mar Màrmara i des d’allà també tenim unes vistes impressionants. L’arquitectura és preciosa i realment és un dels edificis més

majestuosos.   

El Gran Bazar també és molt famós, és un lloc per observar, per a descobrir colors i textures, no s’acaba mai i et pots perdre en ell, tot i això degut al seu nom, els preus són bastant alts, així que us recomano que compreu en pobles més petits, en mercats locals on podreu regatejar més.

 La mesquita més famosa es la blava, però nosaltres només vam visitar la Suleymanye construïda sota el mandat de Suleiman II.

 Els materials amb els quals està construïda són nobles, immenses làmpades cauen del sostre, i tots els colors són càlids.

En tornar a Izmir, seguíem amb la nostra rutina però sempre hi havia dies que ens sorpreníem.

Un dia, per exemple, en tornant cap a casa, un motorista ens perseguia fins a casa, si, i el dia següent també, així que vam tenir d’avisar la policia i ves per on, l’endemà ja no va tornar.

Les noies turques de la casa es van acostumar a nosaltres i fins i tot ens van llegir la tassa, que es fa amb el marro del cafè que queda al fons. Les figures simbolitzen el teu futur, amor, salut etc.

Fins i tot les professores de la universitat ens van agafar carinyo i ens van invitar a sopar típic que fan amb plats turc i música per ballar. No vegis com s’ho passen i com beuen, això si, nosaltres també ens ho vam passar com mai.

La Caroline i l’Erik eren infermers d’Eramus, i amb ells també vam fer moltes activitats, com un curs de reflexoteràpia.

No em puc deixar de nombrar el nostre amic Volkan, mentor d’Erasmus però en els darrers dies va ser un bon amic, que una matinada, abans de marxar cap a casa, ens va portar a menjar sopa, molt típic segons ell.

I ara que parlem de menjar, us he de dir, que a Turquia es troben els veritables Kebabs, són deliciosos, amb carn gustosa, però també trobeu altres especialitats com el Lahmacun, pizza turca molt bona i tirat tot de preu.

 

 

Us he explicat moltes coses, i segur que me’n falten mil més, però nois, la meva memòria no dona per més. Potser també em deixaré noms i persones sense nombrar però es llarguíssima la llista de gent interessant que vam conèixer.  Tot i això us he de confessar que la Itzi m’ha ajudat amb alguns noms i detalls que jo ja no recordava, així que li vull agrair això i també el fet d’acompanyar-me en aquells meravellosos mesos.

Espero que us hagi agradat, inclús que us pugui servir per a vosaltres si teniu previst visitar el país. Agrairé moltíssim també que em doneu opinions, pensaments, reflexions i si teniu alguna pregunta també us la contestaré el millor possible!!