Life is a Cabaret

Ja feia dies que pensava que volia anar a un cabaret. Podria ser que alguna sèrie de televisió hi hagués ajudat, el nom de la sèrie no el diré perquè no, no em paguen comissió per la publicitat i del que vull parlar no és d’això.
 

Bé, doncs això, que tenia ganes de anar a veure un espectacle de cabaret, però encara no havia trobat l’ocasió. El divendres passat, vaig trobar una oferta, i era del Molino, mític de Barcelona i no m’ho vaig pensar dues vegades.
 

A la tarda tenia exàmens, però jo vaig estar pensant tota la tarda en l’ocasió que m’esperava. Vam arribar abans de l’hora, i amb poca estona es va fer una cua llarguíssima. Quan fas cua vas mirant, i pensant i la veritat que si algú té prejudicis, allà tots et marxen. Hi ha gent de tota mena, i sobretot parelles, joves i més grans.

Ens vam asseure casi a davant de tot, i de seguida vam ens vam sentir molt ben acollits. Tot el Molino estava il.luminat i es que la gran Merche Mar va explicar en la presentació que l'interior d’El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010 Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre la platea i l'amfiteatre amb un aforament total de 250 places. L'interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l'esquerra, a més ara té el piano de la Bella Dorita.

I es que el Molino va ser dels més reconeguts d’Europa durant bona part del segle XX i XIX pel seu caràcter transgressor i personalitat pròpia. Va obrir les seves portes al 1898 amb el nom de Pajarea Catalana, al 1910 va cambiar el nom a Petit Moulin Rouge i amb l’arribada de la dictadura franquista es va obligar a cambiar el nom per El Molino. I així s’ha quedat.

Doncs torno al dia que jo vaig anar-hi, no coneixia la Merche però feia unes intervencions carregades d’humor i d’ironia, i a la vegada aconseguia fer sentir el públic part de la funció.

L’espectacle combinava estils ben diferents, circ, balls exòtics i a la vegada amb el seu punt de picardia i he de destacar l’actuació de la “Lady Molino”, Vanessa García. Té una veu impressionant, les seves actuacions són explosives i té un magnetisme que deixa entreveure que porta el cabaret a la sang.

En general, va ser perfecte, és molt entretingut, no és vulgar, ni té res a veure als tòpics o tabus que la gent té dels cabarets, a mi em va encantar, i us animo a tots que hi aneu. Val la pena. De fotos, us en deixo poquetes, ja que no se’n poden fer durant la funció, però millor, així hi aneu i ho descobriu!! Jo no actuava però m'encanta disfrassar-me i aquí us deixo una foto que fa honor al post! Petonets!!

 

 

Un Secret

Avui us explicaré un secret amorós, no es tracta de cap noi no…es tracta d’una ciutat, va ser un amor a primera vista. Quan tenia 13 anys, vaig fer un viatje amb els meus pares, la destinació era Donosti-Sant Sebastià. Només sortir del cotxe i passejar pels seus carrers, li vaig dir a la meva mare, “jo un dia vull viure aquí”.

Els palaus del passeig de la “Concha”, la Catedral, el carrer dels “Pintxos”, m’encanta menjar, i disfrutava d’aquella meravella. Tot i que la primera vegada que vaig estar-hi ens va fer uns dies plujosos, sentia igualment alguna cosa especial.

 

Com tot amor, amb els anys es va dissipant, i han aparegut a la meva vida altres ciutats on he dit altra vegada: “jo vull viure aquí”. La veritat és que hi ha moltes ciutats precioses on ens agradaria viure. Tot i això, Donosti sempre guarda el seu encant, el seu mar enfadat, i la seva arquitectura particular.

 

Aquest cap de setmana passat, vaig fer una escapada a Donosti, la ciutat em va rebre amb un sol radiant, i jo em divertia com una nena veient l’espectacle de les onades que xocaven contra les escolleres.

Hi havia molta gent veient l'espectacle que la naturalesa ens regalava en aquell moment.

 

 

 

 

Vaig tornar a sentir-me acollida, el paisatge era inmillorable, vam passejar per la “Concha” altre cop, i  pels jardins de davant seu que li donen aire diferent. També els cavallets em van fer sentir nostàlgia i és que et venen ganes de pujar-hi i començar a donar voltes. 

 

 

Em faltava veure dues parts molt importants de la ciutat, una era “El peine de los vientos”, que no hi vam puguer accedir perquè picava el mar amb força, no obstant, vaig tenir la seva imatge allunyada, preciosa amb el mar saltant.

 

L’altra part era el “El Monte Igueldo”, no fa falta dir que les vistes són espectaculars, però també la seva peculiaritat és el parc d’atraccions que hi alberga. És molt antic però diferent,val la pena veure com són les instal.lacions.

 

Després de passar aquell dia vaig pensar que encara em quedava molt per a descobrir en aquella ciutat...

 

 

 

 

 

Escapada a Cotlliure

Entre temps de festes nadalenques i exàmens no he tingut temps d’escriure fins ara. Us volia ensenyar el bonic poble que vaig visitar durant el Pont de Desembre, Cotlliure.

 

Cotlliure està a pocs quilòmetres de la frontera administrativa entre Catalunya i l’Estat Francès, tot i que aquest forma part de l’espai coneixem com a Catalunya Nord ja que fins el tractat dels pirineus va pertànyer al Principat de Catalunya i molts dels seus habitants encara parlen Català i mantenen les arrels i conviccions del seu passat. Nosaltres hi vàrem arribar per la costa passant per Llançà, on vam dinar al Restaurant Llançà Port, amb unes vistes magnífiques, cuina tradicional però amb un toc d’innovació. La decoració també era molt especial, amb detalls del mar però també amb aires orientals.

Vam arribar ja de nit a Cotlliure, i ens vam instal·lar a l’Hotel “Le Bon Port”, qualitat preu correcte, còmode i amb unes vistes a la platja i al castell impressionants.

Bufava molt fort la tramuntana aquella nit, tot i això vam sortir a buscar un lloc per sopar, vam recórrer els carrerons del poble de nit, i tot semblava desert a les 7 de la tarda. No obstant, alguna senyora molt simpàtica ens va explicar coses i al final una catalana a l’exili ens va dir on podíem menjar.

L’endemà ens vam aixecar amb un dia esplèndid, un sol que il·luminava aquell mar tan blau i tota la pedra que compon el poble.

El primer que vam fer després d’esmorzar va ser visitar la tomba d’Antonio Machado que està enterrat allà junt a la seva mare. Tot seguit, caminant vàrem tornar a recórrer els carrers però ja amb tots els colors i les galeries d’art obertes. I és que Cotlliure va ser motiu d’inspiració per a pintors com  Matisse, Derain, Chagall, Gris, Braque, Picasso, Dufy i Dalí. En tot el casc antic es poden trobar botigues d’artesania, pintura, roba etc.

Tot seguit ens vam dirigir cap a la platja, la gent esmorzava amb el sol de cara, era molt especial, i vam anar caminant fins a una petita ermita on hi havia una vista molt bonica.

La visita estrella per això va ser el Castell Reial, el qual ha sigut imprescindible en la història des del 673. Hi hauria molt a explicar de la seva història, però jo em centraré amb la visita. Vam tenir la sort que aquells dies previs a Nadal si celebrava la “Coeur du Noel”, l’entrada era gratuïta i dins hi havia un mercat en totes les plantes del castell, i de articles de tot tipus, molts d’ells fets artesanalment.

L’ambient era fantàstic, nens i grans gaudien d’aquell festival de colors, sabors etc. Val la pena visitar-lo també per les precioses vistes que ofereix.

Es per repetir-ho i quedar-s’hi més dies!

Aquí us deixo les fotos, espero que us agradin!