Ens passem l’any esperant el dia, però alguns comencen
els preparatius uns mesos abans, així no se’ls fa l’espera tant llarga.
És un bon motiu per a reunir-se amb la colla, fer un
treball a mà, creatiu i de fer una mica de safareig del que està passant al
entorn més proper. Que si aquell va amb aquella, que si ahir vaig quedar amb
aquest/a, vaja que es converteix en cau de confidències. La “patositat” que teníem durant la nostra infància queda enrere i ens llancem a pintar, a cosir i a tot el que se’ns presenti.
I arriba el dia, ja estem nerviosos per a rebre tots aquells “estiuejants” que avui no seran “estiuejants” sinó que seran “carnavaleros per un dia”.
Els més petits són molt protagonistes, però sabem que el
carnaval arriba a tots als públics. És l’excusa perfecta per desfer-nos del
fred que ens reté a casa tot l’hivern i sortir, socialitzar-nos.
La disfressa és un mitjà perfecte per treure de dins
aquell personatge, aquella persona divertida que no ens atrevim a mostrar el dia
a dia de la nostra rutina seria i responsable. No ens ho creiem, però aquell,
que sembla que se li hagi “menjat la llengua el gat” durant tot l’any, està
ballant, irreconeixible i flirtejant amb tota persona que se li acosta.
Estem contents, pugem a les carrosses com si fóssim els
reis del carnaval, de la festa i del món sencer.
“Smarthphones”, càmeres i altres dispositius són els
encarregats de plasmar a tota xarxa social les imatges del dia, que el dia
següent seran motiu de gràcia o vergonyeta segons el afortunat de veure-les.
Tot i això, se’ns queda un bon regust, ja que em tret de
dins mil tensions acumulades, i em jugat, saltat i cantat com a nens.
I ara ve el moment de reflexió, que segur que més d’un
s’ho ha plantejat, perquè no intentem portar a la vida quotidiana, l’essència
del carnaval, la felicitat, el somriure i l’alegria de mostrar-nos com som o
com ens ve de gust ser.
